¥ ¿Qui ets?
~ Tu en diries un Δημιουργός, entès a la manera d’Aristocles l’Ample, cosidor. Nosaltres en diem simplement un blocaire, o bé un blogger.
¥ T’adreces a mi dient-me cosidor ¿Em coneixes, doncs? ¿Saps qui sóc?
~ Prou que ho sé: jo et vaig crear.
I sentint allò, quelcom dins meu es trencà. I cap mot ja no em va sortir. I tan sols vaig poder escoltar.
~ Jo et vaig crear, cert. Però, alhora, jo sóc tu, i tu ets mi. Et vaig crear per covardia, perquè fossis jo sense jo ser-hi; sense mostrar-me. Perquè diguessis per mi allò que jo no puc o no m’atreveixo a dir. Tu ets, tan sols, una màscara, cosidor.
~ Tu ets jo i ets, també (o ho fores, almenys), el mitjà a través del qual jo volia explicar els desastres de la Segarra. Volia denunciar la gent que destrueix aquesta terra poc a poc, impunement. I volia, també, ressaltar la tasca d’aquells que lluiten per tot el contrari, per protegir-la. La feina d’aquells que de veritat se l’estimen.
~ Volia parlar de marges destruïts, de granges fetes sense criteri, de gestions polítiques i particulars desastroses. De destrucció de la qualitat del nostre medi ambient. Cada entrada havia de denunciar un desastre concret, desastres sempre fonamentats en la ignorància. També, però, volia parlar de cultura, de patrimoni, d’entorn. De gent que treballa dia sí i dia també pel bé d’aquesta terra. I volia poder-ne parlar de manera diferenciada, singular en el to i en la forma. I també amb llibertat. Parlar de tot, sense que la por a les represàlies actués com un morrió. Això, però, tan sols ho podia fer sent críptic, emprant metàfores, cosidor: en el meu món no podem dir les coses tal i com són, amb noms i cognoms, si no volem exposar-nos a rebre pals. A la Segarra, com a Sikarra, els defensors de la veritat i del sentit comú també són molt pocs, i tan sols la metàfora i la disfressa els pot salvar de ser assenyalats, menyspreats i colpejats. I igual que tu ets una metàfora de la meva persona, bon cosidor, tot el que has dit fins ara, tot el que has teixit, no és altra cosa, també, que una metàfora de la realitat. Qui tingui orelles, doncs, que escolti -pensares llavors-.
~ I en la meva – la teva – tasca, cal acceptar-ho, un punt de supèrbia sempre hi ha estat present. Car si bé frueixo escrivint, arribats a cert punt no n’hi va haver prou, tan sols, amb escriure. Vas voler, també, ser llegit, ni que fos perquè altra gent compartís amb tu – amb mi – la denúncia dels mals que es feien a la Segarra, així com els béns que, al meu parer, se li procuraven. I que això repercutís en la creació i el despertar de consciències. Com més gent ho llegís, doncs, millor. Per això obrires les portes del teu casal, cosidor: perquè la gent hi entrés. Si no ho volguessis, teixiries en privat, per a tu i tan sols per a tu. Però no és pas això el que fas. Ningú, però, no et va seguir.
~ I en tot això ets un fracàs. I en el teu fracàs està el meu fracàs, car som una mateixa cosa. Els teus dubtes, que t’han dut fins aquí, tenen el seu origen en la constatació que pràcticament ningú s’ha apropat fins al teu casal per a contemplar el tapís que fins ara has teixit. I és ben cert, cosidor: pràcticament ningú ha accedit fins al blog. En tot aquest temps, ben bé sis mesos ja, tan sols hem registrat 850 entrades al blog, moltes de les quals no són, fins i tot, reals. La mitjana de lectura és patètica. Ningú no segueix aquest blog, cosidor, tret, potser, d’un parell de followers, dels quals tan sols un sembla seguir d’una manera més o menys atenta les entrades. I fins i tot aquest follower apunta ja clars indicis d’avorrir-se de quelcom que cada cop té menys gràcia i és menys innovador i interessant. Per la resta, cap interacció notable. En el millor dels casos, doncs, malescric tan sols per a una persona. La majoria de vegades, en realitat, ho faig per a ningú. Estem equivocats, cosidor: hi ha quelcom que no hem fet bé. Esvaïm els dubtes, que no ho són pas: no interessem, i això només es deu a la poca qualitat d’allò que produïm, siguin textos o bé tapissos. Continuar en aquests termes podria fer-nos caure en el patetisme. No té sentit.
~ I el fracàs no és pas culpa de la gent, cosidor: és del tapís, i de la manera de teixir-lo. Ço és, de la nostra poca traça. Primer vas encarar amb il·lusió la redacció de les entrades segons els objectius inicials: denunciant destrosses, valoritzant grandeses. I volgueres donar-li un cert to literari – vet aquí, ja, un greu pecat inicial de supèrbia, i d’inconsciència de les pròpies capacitat reals! -, salpebrada – deies- per un to críptic – que s’ha demostrat, amb el temps, maldestre -. I això no va funcionar: ja ningú et va seguir llavors. Els badalls traspassaven els límits del monitor. No interessava. Van aflorar llavors els dubtes, i decidírem variar la idea, que no pas el to, esdevenint més lírica i menys denúncia, descrivint un camí que, alhora, havia de servir per a donar-te temps i esvair, o no, els dubtes. I això tampoc ha funcionat. Ara, a la fi del camí, els dubtes ja pràcticament no hi són, cosidor: cap dels objectius inicials han estat acomplerts. I el resultat és, tan sols, un reguitzell d’entrades pretesament elaborades, però que tan sols són un batibull pseudoliterari de baixa estofa, massa informe amb ínfules sense fonament, l’evacuació un punt putrefacta d’una supèrbia que se’ns ha acabat, finalment, menjant a tu i a mi. Malgrat el que ens proposàvem, cosidor, res hem aportat i, ans al contrari, potser hem fet ben bé a voltes el ridícul, si no és que fins i tot hem arribat a inspirar en algú la pietat, la pena o la vergonya aliena. Ni el format críptic, que havia de ser el ganxo i leitmotiv d’aquesta tasca, ha tingut pas cap gràcia: ni hem assolit la qualitat mínima des del punt de vista literari (ni de bon tros!), ni hem despertat cap consciència, ni la nostra producció ha resultat en cap cas atractiva (en el sentit més profund i plural del terme) i, en darrer terme, els textos, potser de tant críptics, en molts casos han acabat resultant intel·ligibles tan sols per a tu i per a mi, cosidor. I no pots, no vols, o no saps fer-ho d’altra manera: tan sols això pot donar de sí la teva capacitat. O segueixes igual, o plegues: no hi cap altra opció. Que haguem necessitat sis mesos per a adonar-nos de la necessitat de tancar la parada tan sols afegeix patetisme als nostres gestos, bon amic. Pobra i lamentable renda, sens dubte. Perdó, hauríem de demanar.
~ Els dubtes, doncs, s’esvaeixen, cosidor. No és pas un plor, ni un lament, el que expresso. No em planyo, car de tot en sóc jo l’únic responsable. Tan sols n’aixeco acta, i proposo signar-ne la liquidació. Ves, explica-ho, malgrat res no hagis entès d’això que t’he dit: que l’Excelsa senyora t’escolti i que et digui quelcom, si és que així ho vol…
I se’n va anar. I la llum es va cloure. I, de cop, tot fou nit. I la foscor, se m’emportà…