479?…

אלגו, א לא באטאללא דֵ פלאטאֵא י א לא דֵ מיכאלֵס?

480…

י א טו ללויטאנט אמב מי א לֵס כאלידֵס

485…

י כהאסהאיאר סהאה חא מאנא

Inici a la planura de Gematria. On les lletres són tan sols signes, i aquests esdevenen xifres…

Canta, oh Aede!, el relat de l’arribada del Gran Mal a les terres de Sikarra. Arribada que ho canvià tot a casa nostra, i que ens abocà a encetar, inopinadament, una nova lluita èpica, d’una magnitud i extensió mai vistes fins llavors…

Com tantes altres vegades, i des de feia molt i molt de temps, la Foscor i la Llum s’enfrontaven de nou en una agra batalla, aquest cop a la planura de Gematria, davant per davant d’Alefat, la d’altes torres. La phalanx de la Llum lluitava enardida, encapçalada per Sophia, la Desvetlladora. Demos i Gaia renillaven violents, a l’hora que alçaven una i altra vegada ses poderoses peülles de plata tot fent-les caure posteriorment, amb violència, damunt de les hosts pudentes que es delien per occir-los i privar així la noble terra de Sikarra del seu símbol més preuat. Erínnies i Herois s’enfrontaven cos a cos als Senyors del Mal en un violent esclafit d’energia, tot brandant les armes lluminoses de la Veritat. Com sempre, la Llum s’enfrontava en duel desigual a la Foscor, a manera de dic i com a últim recurs d’aquells pocs que encara es neguen, una i altra vegada, tossudament, a que Sikarra sucumbeixi definitivament a la por, a la misèria i a la ignorància. Mentre, però, tot era sang i dolor, i una fressa salvatge, violenta i metàl·lica, ho devorava tot, a l’entorn. Jorn de combat, a l’ombra dels grans murs. La terra xopa, tenyida de roig. Els esgarips del bronze.

I tot d’una, el dia fou nit. Semblà com si Περσεφόνη hagués marxat abans d’hora. Guerrers, Herois, Senyors del Mal, Erínnies i Déus, però, trigaren encara un punt a ser prou conscients de que quelcom importat havia passat. La resta d’essers, molt més sensibles als canvis que no pas ells, bé que ho notaren; al moment. I emmudiren al mateix temps que un mantell fosc embolcallà tot i tothom. Poc a poc, i malgrat seguir lluitant intensament, en tots dos bàndols hom s’anà amarant d’una sensació estranya: la Natura, aturada, plorava. I com si tota l’escena s’hagués traslladat sobtosament des dels fèrtils i lluminosos relleus del l’altiplà de Sikarra a l’interior d’una enorme cambra en penombra, on els sons ressonessin a les parets de pedra amb un eco esmorteït i sec, de cop, tan sols s’escoltaren els impactes secs del bronze al picar les espases damunt del llom dels escuts, el frec violent dels cossos cuirassats al buscar-se plegats la mort, i el xiulet dels dards tot recorrent, enfurismats, l’èter buit. Tota la resta de sons naturals havien desaparegut.

La concentració en la batalla de cadascun dels guerrers anà minvant progressivament, a mida que l’atenció passà a centrar-se en les noves circumstancies. El desig d’occir a qui tenien davant davallà. Resultaren tan sorprenents, i àdhuc tan inquietants i esgarrifoses, la penombra i el silenci sobtat que els envoltà, que tant uns com altres baixaren imprudentment espases i llances, i fins i tot retiraren els hoploi, malgrat seguir encara davant per davant de l’enemic, més preocupats per esguardar el seu voltant tot cercant una explicació al fenomen. Es diria, per les seves mirades, que els atemoria molt més aquell aterridor silenci, sobtat i antinatural, que no pas l’enemic que seguien tenint al davant. Finalment, doncs, també el brogit del bronze s’apagà completament. I ja sols quedà un silenci fred embolcallant-los, un silenci pregon que acabà traspassant-los la pell i que s’enclavà al centre de les seves ànimes.

Sophia la Desvetlladora, però, fou ben aviat conscient del que havia succeït. Fixà la mirada en els ulls d’Àugies el Brut i en els de Melanti, el Pastor Caragirada, els dos generals que comandaven la tropa pestilent. Durant una estona, fità aquells rostres com si esperés un signe revelador, quelcom que li permetés copsar que també ells s’havien adonat del que s’havia iniciat, del que s’aproximava. Però fou una esperança vana. Llavors, girà el rostre vers la phalanx de la Llum:

~ Herois! Erínnies! Ja no fem pas res aquí, avui! Tornem als nostres Casals, abandonem l’erm desolat del camp de batalla! Descansem. Recuperem forces. Car un nou desafiament acaba tot just de desvetllar-se!

Seguint les seves ordres, l’Ordre de la Llum girà l’esquena a la Foscor. I tensionats encara pel terrible silenci en què s’havia submergit el món, el qual impregnava de por tots i cadascun dels porus de ses pells, suades, encara, pel recent combat, es retiraren lentament. De l’altra banda contemplaren l’escena sense caure ni tan sols a perseguir-los en la seva calmosa fugida. Sophia dirigí la mirada de nou vers els Pudents Generals.

~ Quelcom s’ha trencat, i tot just acaba d’iniciar-se. Quan arribi el moment, espero tenir els meus i els altres a prop per a poder-nos enfrontar tots plegats al Terror. Sí, Melanti, tenir-vos, també: י א טו ללויטאנט אמב מי א לֵס כאלידֵס. ¿Que no saps, encara, el que ha passat avui? ¿No te n’adones de com és de greu el que acaba de succeir? Lluny d’aquí, Jubelàs, el vostre amo, ha obert definitivament les Portes de l’Hades. I, des d’allà, es dirigeix ràpidament vers Sikarra una tempesta pudenta de foc com mai han vist abans els segles precedents. Una tempesta d’una violència tal que ens engolirà per sempre més, si no som capaços de frenar-la entre tots. Sí, entre tots. Podrits: Jubelàs no tan sols ha sentenciat la Llum. Jubelàs, avui, ens ha condemnat a tots! Podeu continuar aquí, si voleu, estordits, astorats, incapaços de reaccionar com si fóssiu criatures de llet, entossudits a escometre’ns una i altra vegada, perseverant estúpidament en una lluita inert i inútil que ja tan sols juga a favor d’ell. Perquè resulta ja ben igual, a hores d’ara, qui guanyi o perdi aquesta lluita menor: el que ens ve a sobre és de tal magnitud i violència que s’emportarà per davant vencedors i vençuts. Jubelàs ha decidit convertir Sikarra en un ermot. La Terra ha estat condemnada. Avui, ara, hom ha decidit obrir l’Infern:

י כהאסהאיאר סהאה חא מאנא . I ha encetat, implacable, el camí vers casa nostra.

~ Digueu-me, Senyors del Mal: vist tot plegat, quan arribi el moment, ¿podem esperar ser tots junts al llindar de Sikarra? ¿Podem aspirar a que broti en vosaltres un bri d’intel·ligència que us porti, per fi, a enfrontar-vos al vostre Senyor, qui ara mateix us ha traït tot davallant damunt vostra la pitjor de les pestes que hom pugui imaginar? ¿Podem esperar, potser, un miracle, i veure curullar l’anhel d’una victòria conjunta? ¿Tindrem algú procedent de les Hosts del Mal al nostre costat defensant Sikarra?

אלגו, א לא באטאללא דֵ פלאטאֵא י א לא דֵ מיכאלֵס?

~ Nosaltres hi serem. ¿Hi sereu?

Cinc mesos. Acte segon…

Cinc mesos…

…quan vaig descobrir que no era lliure.

Cinc mesos…

…quan hom em va il·luminar un altre món. Un lloc que li diuen Segarra.

Cinc mesos…

…quan vaig ser iniciat i vaig poder conèixer que jo tan sols era una eina, un instrument.

Cinc mesos…

…quan vaig entendre que no era amo del meu desassossec intern.

Cinc mesos…

…quan em foren revelades coses que, en gran part, no vaig entendre.

Cinc mesos…

…quan s’esvaïren molts dubtes. I se’n crearen d’altres.

Cinc mesos…

… quan tots dos assumírem errors, futilesa, vanitat, ínfules, vergonya, incontinència, niciesa, supèrbia i candidesa, dimonis que ens devoraren.

Cinc mesos…

…quan demanàrem perdó.

Cinc mesos…

…quan amo i esclau, de comú acord, prengueren decisions i foren conseqüents. Decidiren plegar. I liquidaren. I allí haurien d’haver-hi restat.

Cinc mesos, també…

…que vaig explicar a Agathê, la Pítia del santuari d’Ímithírios kai Khelidónios, a Kelári, el meu somni a l’ombra del gran Pollancre sagrat de l’Skotádi, i ningú va saber què em digué.

…que, després, Agathê se m’aparegué en somnis, i no la vaig escoltar quan em parlà de continuar bells viatges tot ajudant Sikarra a dirigir-se vers les fèrtils planes de la Llibertat.

…que vaig tornar al Casal, i ningú va saber com i per on ho vaig fer.

…que em vaig asseure davant del teler, quiet i mut, i ningú ja no em veié.

I tot just fa un instant, tot s’ha estremit i ha canviat. Jubelàs, ha crescut. Perdem Sikarra entre els dits, com l’argila desfeta dels terrossos…

I ara, cinc mesos després, perquè el cor es remou veient com el dolor s’estén, hem decidit ser inconseqüents, trencar el silenci, desafiar els fats, ignorar pretensiosament els homes savis, actuar a manera de bàrbar, persistir de manera superba en la davallada i repetir l’error. Error augmentat encara més, si cap, pel fet de saber ben bé, ara sí, d’on venim en aquest camí de derrota i ignorància, i cap a quina buidor ineludible ens dirigim. Ensopegarem sabent-ho d’antuvi. ¿Hi ha res més neci que repetir l’error amb coneixement de causa? No. Però així sóc (som, ell i jo): feble, ximple, patètic, indigne i neci. Necis. Necis.

I en aquesta via vers el fracàs repetit teixirem, al llarg d’uns pocs metres més -a estones, sense esma, sense esperança, sense mirades-, la crònica parcial de la trista fi de Sikarra. I teixiré tan sols per a mi. Malgrat la tristor de restar sol en aquesta tasca, a Kelári vaig saber el per què, i cinc mesos m’han permès assumir-ho. És així. Fruit de la meva incapacitat. No té més. I teixiré el temps que vulgui, quan vulgui, com vulgui, sense esperar res ni ningú; sense aclarir res. Per a mi. Tan sols per a mi. Perquè ara ja sé, per trist que sigui, que la soledat és la torna de la mala traça, i del fet que tan sols a mi m’interessi i interessarà l’avorrit tapís en què treballo. Però també ho faré perquè vull. O perquè vol…

Perdoneu

Obrim els llums. Lliguem els pesos. Tensem l’ordit. Enfilem la llançadora. Encetem la trama.

Cosidor: cus.

Τέλος…

¥ ¿Qui ets?

~ Tu en diries un Δημιουργός, entès a la manera d’Aristocles l’Ample, cosidor. Nosaltres en diem simplement un blocaire, o bé un blogger.

¥ T’adreces a mi dient-me cosidor ¿Em coneixes, doncs? ¿Saps qui sóc?

~ Prou que ho sé: jo et vaig crear.

I sentint allò, quelcom dins meu es trencà. I cap mot ja no em va sortir. I tan sols vaig poder escoltar.

~ Jo et vaig crear, cert. Però, alhora, jo sóc tu, i tu ets mi. Et vaig crear per covardia, perquè fossis jo sense jo ser-hi; sense mostrar-me. Perquè diguessis per mi allò que jo no puc o no m’atreveixo a dir. Tu ets, tan sols, una màscara, cosidor.

~ Tu ets jo i ets, també (o ho fores, almenys), el mitjà a través del qual jo volia explicar els desastres de la Segarra. Volia denunciar la gent que destrueix aquesta terra poc a poc, impunement. I volia, també, ressaltar la tasca d’aquells que lluiten per tot el contrari, per protegir-la. La feina d’aquells que de veritat se l’estimen.

~ Volia parlar de marges destruïts, de granges fetes sense criteri, de gestions polítiques i particulars desastroses. De destrucció de la qualitat del nostre medi ambient. Cada entrada havia de denunciar un desastre concret, desastres sempre fonamentats en la ignorància. També, però, volia parlar de cultura, de patrimoni, d’entorn. De gent que treballa dia sí i dia també pel bé d’aquesta terra. I volia poder-ne parlar de manera diferenciada, singular en el to i en la forma. I també amb llibertat. Parlar de tot, sense que la por a les represàlies actués com un morrió. Això, però, tan sols ho podia fer sent críptic, emprant metàfores, cosidor: en el meu món no podem dir les coses tal i com són, amb noms i cognoms, si no volem exposar-nos a rebre pals. A la Segarra, com a Sikarra, els defensors de la veritat i del sentit comú també són molt pocs, i tan sols la metàfora i la disfressa els pot salvar de ser assenyalats, menyspreats i colpejats. I igual que tu ets una metàfora de la meva persona, bon cosidor, tot el que has dit fins ara, tot el que has teixit, no és altra cosa, també, que una metàfora de la realitat. Qui tingui orelles, doncs, que escolti -pensares llavors-.

~ I en la meva – la teva – tasca, cal acceptar-ho, un punt de supèrbia sempre hi ha estat present. Car si bé frueixo escrivint, arribats a cert punt no n’hi va haver prou, tan sols, amb escriure. Vas voler, també, ser llegit, ni que fos perquè altra gent compartís amb tu – amb mi – la denúncia dels mals que es feien a la Segarra, així com els béns que, al meu parer, se li procuraven. I que això repercutís en la creació i el despertar de consciències. Com més gent ho llegís, doncs, millor. Per això obrires les portes del teu casal, cosidor: perquè la gent hi entrés. Si no ho volguessis, teixiries en privat, per a tu i tan sols per a tu. Però no és pas això el que fas. Ningú, però, no et va seguir.

~ I en tot això ets un fracàs. I en el teu fracàs està el meu fracàs, car som una mateixa cosa. Els teus dubtes, que t’han dut fins aquí, tenen el seu origen en la constatació que pràcticament ningú s’ha apropat fins al teu casal per a contemplar el tapís que fins ara has teixit. I és ben cert, cosidor: pràcticament ningú ha accedit fins al blog. En tot aquest temps, ben bé sis mesos ja, tan sols hem registrat 850 entrades al blog, moltes de les quals no són, fins i tot, reals. La mitjana de lectura és patètica. Ningú no segueix aquest blog, cosidor, tret, potser, d’un parell de followers, dels quals tan sols un sembla seguir d’una manera més o menys atenta les entrades. I fins i tot aquest follower apunta ja clars indicis d’avorrir-se de quelcom que cada cop té menys gràcia i és menys innovador i interessant. Per la resta, cap interacció notable. En el millor dels casos, doncs, malescric tan sols per a una persona. La majoria de vegades, en realitat, ho faig per a ningú. Estem equivocats, cosidor: hi ha quelcom que no hem fet bé. Esvaïm els dubtes, que no ho són pas: no interessem, i això només es deu a la poca qualitat d’allò que produïm, siguin textos o bé tapissos. Continuar en aquests termes podria fer-nos caure en el patetisme. No té sentit.

~ I el fracàs no és pas culpa de la gent, cosidor: és del tapís, i de la manera de teixir-lo. Ço és, de la nostra poca traça. Primer vas encarar amb il·lusió la redacció de les entrades segons els objectius inicials: denunciant destrosses, valoritzant grandeses. I volgueres donar-li un cert to literari – vet aquí, ja, un greu pecat inicial de supèrbia, i d’inconsciència de les pròpies capacitat reals! -, salpebrada – deies- per un to críptic – que s’ha demostrat, amb el temps, maldestre -. I això no va funcionar: ja ningú et va seguir llavors. Els badalls traspassaven els límits del monitor. No interessava. Van aflorar llavors els dubtes, i decidírem variar la idea, que no pas el to, esdevenint més lírica i menys denúncia, descrivint un camí que, alhora, havia de servir per a donar-te temps i esvair, o no, els dubtes. I això tampoc ha funcionat. Ara, a la fi del camí, els dubtes ja pràcticament no hi són, cosidor: cap dels objectius inicials han estat acomplerts. I el resultat és, tan sols, un reguitzell d’entrades pretesament elaborades, però que tan sols són un batibull pseudoliterari de baixa estofa, massa informe amb ínfules sense fonament, l’evacuació un punt putrefacta d’una supèrbia que se’ns ha acabat, finalment, menjant a tu i a mi. Malgrat el que ens proposàvem, cosidor, res hem aportat i, ans al contrari, potser hem fet ben bé a voltes el ridícul, si no és que fins i tot hem arribat a inspirar en algú la pietat, la pena o la vergonya aliena. Ni el format críptic, que havia de ser el ganxo i leitmotiv d’aquesta tasca, ha tingut pas cap gràcia: ni hem assolit la qualitat mínima des del punt de vista literari (ni de bon tros!), ni hem despertat cap consciència, ni la nostra producció ha resultat en cap cas atractiva (en el sentit més profund i plural del terme) i, en darrer terme, els textos, potser de tant críptics, en molts casos han acabat resultant intel·ligibles tan sols per a tu i per a mi, cosidor. I no pots, no vols, o no saps fer-ho d’altra manera: tan sols això pot donar de sí la teva capacitat. O segueixes igual, o plegues: no hi cap altra opció. Que haguem necessitat sis mesos per a adonar-nos de la necessitat de tancar la parada tan sols afegeix patetisme als nostres gestos, bon amic. Pobra i lamentable renda, sens dubte. Perdó, hauríem de demanar.

~ Els dubtes, doncs, s’esvaeixen, cosidor. No és pas un plor, ni un lament, el que expresso. No em planyo, car de tot en sóc jo l’únic responsable. Tan sols n’aixeco acta, i proposo signar-ne la liquidació. Ves, explica-ho, malgrat res no hagis entès d’això que t’he dit: que l’Excelsa senyora t’escolti i que et digui quelcom, si és que així ho vol…

I se’n va anar. I la llum es va cloure. I, de cop, tot fou nit. I la foscor, se m’emportà…

S’apropen els temps de les concrecions…

… I ara, després de tant de temps esperant, d’un tan llarg recorregut per les terres de Sikarra, de veure el mal de prop, de sentir massa sovint l’alè fètid de Jubelàs damunt del meu clatell; ara, davant per davant d’Agathê… vaig emmudir –trist cosidor!-, impressionat per les múltiples sensacions que em provocava aquell espai però, sobretot, per l’espectral imatge de la Sibil·la, tan lluny i tan a prop alhora…

El sacerdot, insensible a les meves cabòries i avesat, molt probablement, a actituds similars per part de mil i un passerells semblants a mi, arribats abans que jo fins allí i repetint cicle rere cicle la mateixa escena pètria, impacient, s’enfurismà.

~ Et dic que parlis, cosidor, si alguna cosa tens a dir! O bé fuig, prest, d’aquest espai sagrat!!

I aquests mots em van espavilar suficientment: ara o mai. Vaig retirar la capulla i vaig acotar el cap. Sense mirar-la, els mots, per fi, fluïren dels meus llavis.

¥ Pítia! Sóc un trist cosidor arribat als teus peus des del sud de Sikarra, de més enllà de les terres de Babel, i de Cervaria. Molts jorns he fet, passant sovint penúries, impel·lit per un corc que m’esborrona per dintre: el dubte. El dubte que bloqueja, que m’atura, el dubte que no et deixa avançar, ni tampoc enretirar-te; el dubte que et petrifica. El dubte que ja no em deixa pas teixir, però tampoc em permet deixar de fer-ho, i que esborrona també, per tant, el meu tapís d’ahir i ensems el que és d’avui. El dubte que, instal·lat com formigueta en la darrera i més fosca recambra del meu cor, l’ha ressecat fins al punt de pràcticament aturar-lo…sense arribar, però, a matar-lo. El dubte que et treu la vida, sense treure-te-la del tot.

~ Cosidor, prou! Parla, però parla del que has de parlar! Ets aquí: prou! No t’hem demanat pas que ens expliquis per què hi ets, ni què et mou! Parla, o fuig!

I, sobtadament il·luminat, per fi ho vaig entendre. I per segona vegada, més lleugers -si cap- en aquesta ocasió, els llavis s’alliberaren.

¥ Pítia! Ahir vaig poder adormir-me amorosit per les arrels i les fulles de la terra de Sikarra, al dessota del gran Pollancre sagrat de l’Skotádi. Com vàreu profetitzar que passaria, just arraulir-me a frec del tronc d’aquell arbre descomunal, posseït molt aviat per Ὕπνος, els Ὄνειροι van venir a trobar-me. Tot s’emboirà, llavors, i la nit ja no fou nit, però tampoc fou dia. I la terra no fou terra, ni l’aigua corria. M’agafaren de les mans, somrient-me, muts, i amb aquell sedós contacte quelcom meu, malgrat que no tot jo, s’envolà. I jo i ells érem llavors un, i enlloc. I vet aquí que, de lluny, arribà fins allí un com home, prim, foraster a jutjar per les robes que duia. I somreia, també. I primer tan sols em mirà, tendrament. I els Ὄνειροι, llavors, marxaren, però jo ni tan sols ho vaig saber veure: ho vaig notar. I quan vam quedar sols aquell com home i jo, ell em parlà. I trobo –entenc ara!- que és, Excelsa senyora, allò que aquell em digué – malgrat que no en vaig entendre ni un mot- el que cal ara que us expliqui. Que és allò que em relatà el que em demaneu ara amb tanta insistència. És això el que, amb esforç, he trobat cercant dins meu; és aquesta la matèria, incomprensible per a mi, amb què vos interpretareu per a mi. Aquestes foren, doncs, tal i com encara les recordo, les paraules incomprensibles que aquell com home m’adreçà…

Davant l’Excelsa i Estimada senyora…

A la tornada, cap braç em barrà el pas. Vaig travessar l’humil portal que dóna entrada al pati que s’obre davant del temple. Allí, a l’altar central, vaig oferir a Sophia, la Desvetlladora, un petit cabrit en sacrifici. Mentre contemplava com les visceres de l’animal cremaven damunt del ric altar de marbre blanc, veient com el greix regalimava pel costat de l’ara i un lent i gris fum llarder s’enlairava tot dibuixant tirabuixons i prenent el blau del cel com a llenç, no podia deixar de pensar en la multitud de vegades que la pròpia Sophia, enardida, em confessà el seu menyspreu vers aquests actes ignorants i d’una crueltat innecessària que els déus injustos havien imposat, temps ençà, als humans. Ara i aquí, però, no em quedà més remei que degollar i cremar aquella tendra cabra, com un pedaticus indignant però imprescindible per a poder accedir a l’interior de l’oracle.

Bon punt enllestida la cerimònia, em dirigí cap a la porta de l’edifici, tot passant, ja en penombra, a un petit vestíbul. En el seu interior, un parell de figures dretes, sacerdots, semblava com si esperessin de fa temps la meva arribada.

~ Sigues benvingut, amic cosidor, al santuari d’Ímithírios kai Khelidónios. Agathê, la Pítia, t’espera.

A continuació, sense pronunciar cap més mot ni pràcticament creuar-nos les mirades, com si, sense dir-nos-ho, cadascun de nosaltres sabéssim que la resta sabien com de prosaic i fora de lloc resultava el gest que ara calia realitzar, i miréssim de fer veure que aquest no es produïa, vaig complir el segon i obligat pedaticus: 30 shekels canviaren ràpidament de mans. Miserables!

~ Agathê, la Pítia, et rebrà.

I dient això, retiraren un dens cortinatge porpra que cobria la porta d’accés al Άδυτον. Vaig travessar aquell portal empetitit, corprès. El cortinatge, ràpidament, es tancà de nou rere meu. I llavors, la foscor. Una intensa aroma d’alfàbrega endolcia l’aire de la cambra…

Mentre els meus ulls anaven acostumant-se a la poca llum, dos sacerdots, diferents dels anteriors, se’m van apropar i m’impediren passar més enllà. Al fons de la sala, però, la vaig veure per primer cop. Agathê restava asseguda, alçada damunt d’un alt trípode de bronze. Un parell de brasers, situats a banda i banda de la Sibil·la, cremaven quelcom indeterminable i expulsaven continuadament una lleu fumera, responsable de la grisa boirina enfabregada que ens envoltava. La penombra permetia reconèixer amb dificultat com una llarga i brillant cabellera negra, que pràcticament arribava fins a la cintura d’un cos alt i prim, s’esllanguia, ben llisa, a banda i banda d’un rostre fins a cert punt petri, sec i seriós. Un vestit llarg i fi, d’un color indeterminable atesa la poca llum que ensenyoria el petit espai, s’adaptava al seu cos, recobrint-lo fins als turmells. Ses mans descansaven damunt les cuixes. Els peus, nus, quedaven lluny del fred sòl enllosat. El cap, lleument cot. Els ulls, clucs, fitaven – cecs a causa de l’orbetat a què els obligava el tel de pell – el terra.

Un dels sacerdots alçà enèrgicament el rostre, i em mirà, rígid. Obrí els llavis.

~ I ara parla, cosidor!!!

Tot arribant al no res…

Kelári, a la fi, em rep. El viatge ha estat llarg, i és cert que esperava més caliu a l’arribada. Potser, però, passa que els llocs dels oracles són així, embolcallats sempiternament d’aquella gelor divina sempre presta a glaçar els cors. L’antic i petit santuari d’Ímithírios kai Khelidónios m’acull, doncs, amb senzillesa i amb fredor. Estranyament, a més, no hi veig altres pelegrins a l’entrada del lloc. ¿Què ningú més té dubtes? ¿Què tothom fa el seu pas per la vida sense tenir la necessitat d’apropar-se a llocs com aquest? ¿Què, potser, sóc jo l’únic en aquesta sagrada terra a qui l’angoixa corroeix els budells?

Quin desfici per entrar-hi, per accedir-hi, per calmar la set de temps i temps! I just davant meu, per fi, aquesta petita porta que m’ha de dur fins la Pítia, fins Agathê. La Sibil·la, a tocar!

… i, de sobte, quatre braços em barren el pas…

~ Atureu-vos, amic. No passeu pas.

¥ ¿Com? ¿Que m’aturi?

~ No passeu, bon home. No és moment, encara, que Agathê us rebi.

¥ ¿Qui és que ho diu?

~ Sacerdots som, al seu servei. Agathê us rebrà, no n‘heu pas de patir. De fet, temps fa que espera la vostra visita, bon cosidor. Li caldrà saber, però, què us ha de dir; i cal, abans d’això, que vos mateix li mostreu amb què ho ha de fer…

¥ Cansat estic, sacerdots, d’un viatge llarg i fet amb por. Devastat es troba el meu cor pels dubtes que turmenten, temps fa, mon esperit. No em feu pas ara, després d’aquests jorns tan durs, desxifrar obscures paraules. ¿Què cal que faci, digueu-me, per a consultar la sibil·la?

~ ¿Qui millor que un mateix, amic, coneix el camí correcte que ha de prendre en moments de tribulació? No pas de tot, més si de bona part, duem tots nosaltres, dins, la resposta. Sovint, però, costa destriar allò que ens convé. Agathê interpretarà per a vos, però vos mateix, abans, heu de cercar dins vostre amb molt més afany. Esforç us demanem, doncs, pelegrí.

Amb les llàgrimes prestes a vessar, pràcticament vaig implorar, de nou, el guiatge:

¥ ¿Què cal que faci, sacerdots?

~ Torneu sobre els vostres passos, bon amic. Resseguiu de nou el Camí Gros, vers el cau on jeu el fill d’Ὑπερίων. Desfeu, llavors, les Portes Gýpsiques, i vulguin els Déus que arribeu tard a l’Skotádi. Cerqueu en aquell indret consagrat, en la foscor, el gran Pollancre que des de temps ancestrals hi creix i deixa créixer, mentre veu passar els anys, les aigües i els peixos. Quan trobeu l’arbre sacre, com si de la salvatgina es tractés, feu-hi un cau càlid a redós, protegit sota les seves branques, ben a prop de les arrels. Que el vostre cos s’amari de la terra, i de les fulles. Deixeu-vos seduir, llavors, per Ὕπνος, i acolliu dolçament a ca vostra els seus fills, els Ὄνειροι. L’endemà, després de fer les pertinents ablucions a les sagrades aigües de l’Skotádi, tot prest, torneu a nosaltres.

I sense afegir res més, marxaren cap dins. I jo, emmudit, cansat, espaordit sense saber ben bé de què, marxí també, sense tenir gens clar, encara, si em convenia més tornar a casa o bé cercar aquell Pollancre sagrat de l’Skotádi…

Així, com et vull…

Babel i Àugies són ja ben lluny. Caminant -com sempre- tot sol, arribo per fi a l’Skotádi i hi passo pel damunt, sense saber encara quantes vegades més hauré de fer el mateix durant els propers dies. Tot just després, el meu cor s’encongeix de temor, glaçat, estorat davant la magnificència de les Portes Gýpsiques. Déus! Si en són d’altes i de tenebroses! Amb pas lent, hi passo a través, amb el cap cot però amb la mirada alta, tot contemplant, a banda i banda del meu petit cos, els descomunals i grisos brancals. Des de dalt del pollegó oriental, controlant des de ben amunt les Portes, la vella ciutat de Ieso sembla vigilar també el meu pas lent i emporugit. Fou allí dalt, expliquen alguns aedes, on Demos i Gaia veieren la llum per primera vegada; d’altres, però, situen el seu naixement sagrat en altres contrades…

Les portes són, però, tan sols un inici. Al darrera s’hi estén un sinuós i estret corredor, que faig igualment a pas lent, temorós que qualsevol petit soroll que pogués fer, per imprudent o per talòs, despertés les bèsties adormides.

Travessades les Portes, i l’horripilant corredor que obren, el meu cor recupera a la fi el seu caliu. Prenc el Camí Gros, vers la sortida del Sol. La Sibil·la és a prop: Kelári, gairebé es percep…